Puntes? De coixí clar. És la punta per antonomàsia en la cultura occidental. Va haver-hi i hi ha molts altres tipus de punta: d'agulla, nuats, ganxet, punt... però des de mitjan segle XVI i, sobretot, a partir del segle XVII la punta al coixí és una tradició comuna a tots els països occidentals. Així trobem puntes de coixí des de Rússia a Brasil. Sobre els orígens de les puntes al coixí s'especula molt: Flandes?, Itàlia?, Espanya?

El que està clar és que la moda de les puntes al coixí es va estendre ràpidament i la seva màxima esplendor va estar en els fabulosos colls i punys del segle XVII. Només cal veure els quadres de Van Dyck o Velázquez per a apreciar dues formes diferents d'utilitzar-los, uns emmidonats i encanonats i altres amb la seva caiguda natural. Als segles XVIII i XIX el que estava de moda eren les esplèndides mantilles de blonda, també fetes amb puntes al coixí

A Espanya, fins als anys 50, era costum ensenyar aquestes tècniques a les nenes a les pròpies escoles, perquè es considerava imprescindible en l'educació femenina. En general l'aprenentatge es feia en la pròpia llar, heretant els coneixements i els patrons de mares a filles. Cal tenir en compte que la realització tant de brodats com de puntes era una activitat generalment que es feia en comú, un lloc de trobada i xerrada per a les dones, al carrer quan la temperatura ho permetia. Però anem a les puntes al coixí pròpiament dites.

Materials:

Coixí, a Espanya se li diu mundillo, coixí que serveix de suport i subjecció de la labor mentre es va realitzant. Hi ha diferents tipus de coixins, però els espanyols populars són cilindres ovalats que solen mesurar entre 60 i 70 cm. de llarg i uns 20 cm. de diàmetre. El farciment més comú és palla i crinera. Durant el segle XIX i principis del XX van ser habituals en les ciutats els coixins en forma de corró mòbil muntat sobre una estructura de fusta, però en el món rural mai es van imposar.

Boixets, per a enrotllar el fil en forma d'espiral i subjectar-lo en una entalladura que tenen en la part superior, mitjançant un nus que permet anar desenrotllant el fil. Els boixets espanyols es van dir al segle XVI "majaderuelos" o "majaderillos" perquè la seva forma s'assembla a la mà de morter per a picar espècies. Els boxets antics eren de fusta de boix i el seu grossor varia una miqueta segons les regions, però la forma roman constant. Actualment es fan de fusta de pi i no sonen com els antics al fer la labor.

Agulles, per a subjectar l'encreuament de les guies, els enllaços, torsions i bucles mentre es realitza la labor.

Bri de lli, cotó, seda, llana o metall. A Espanya es van fer puntes molt riques combinant els colors i els materials dels brins. De fet les puntes de seda i metalls nobles es diuen punts d'Espanya.

Disseny, traçat sobre un material llis i tibant, com cartolines o paper tela. Es fa el dibuix esquemàtic i es foraden en als llocs on han d'anar les agulles. A Espanya a aquest patró se li diu cartró i picat que a Almagro se solia tenyir amb safrà per a poder distingir millor el bri sobre el dibuix. Se subjecta el cartró sobre el coixí i cada puntaire interpreta el dibuix, de tal manera que un mateix cartró pot llegir-se amb punts diferents.

Puntes a l'Ateneu
 

Un  taller que vam iniciar al començament dels anys noranta, és el de “Puntes al coixí i labors”. Formem part de l’Associació Catalana de Puntaires”, i d’ençà de 1995, organitzem una “Trobada comarcal de Puntaires” cada any, a la rambla de Just Oliveras, dins dels actes de les Festes de Primavera que munta l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Enguany celebràrem la XII edició participant-hi 26 grups i gairebé 300 puntaires.

Per Sant Jordi de 2008, farem la XIII, i ens agradaria que fóssim com a mínim els mateixos grups i persones. Us hi esperem.

Tots i totes que estigueu interessats a aprendre a fer puntes, podeu dirigir-vos a la nostra entitat, les classes es fan el divendres de 6 a 8 del vespre.

I a continuació una petita mostra de la última trobada: