Puntes al coixí.
És la punta per antonomàsia en la cultura occidental. Va haver-hi i hi ha molts altres tipus de punta: d'agulla, nuats, ganxet, punt... però, des de mitjan segle XVI i, sobretot, a partir del segle XVII, la punta al coixí és una tradició comuna a tots els països occidentals. Així trobem puntes de coixí des de Rússia fins al Brasil. Sobre els orígens de les puntes al coixí s'especula molt: Flandes?, Itàlia?, Espanya?
El que és clar és que la moda de les puntes al coixí es va estendre ràpidament i la seva màxima esplendor va ser en els fabulosos colls i punys del segle XVII. Només cal veure els quadres de Van Dyck o Velázquez per apreciar dues maneres diferents d'utilitzar-los, uns emmidonats i encanonats i els altres amb la seva caiguda natural. Als segles XVIII i XIX el que era de moda eren les esplèndides mantilles de blonda, també fetes amb puntes al coixí.
A casa nostra, era costum ensenyar aquestes tècniques a les nenes a les pròpies escoles, perquè es considerava imprescindible en l'educació femenina. En general, però, l'aprenentatge es feia a la pròpia llar, heretant els coneixements i els patrons de mares a filles. Cal tenir en compte que la realització tant de brodats com de puntes era una activitat que, generalment, es feia en comú, un lloc de trobada i xerrada per a les dones, al carrer quan la temperatura ho permetia. Però anem a les puntes al coixí pròpiament dites.
Boixets: pal petit tornejat per a enrotllar-hi el fil en forma d'espiral i subjectar-lo en una entalladura que tenen a la part superior mitjançant un nus que permet anar desenrotllant el fil. Els boixets antics eren de fusta de boix i la seva grossor varia una miqueta segons les regions, però la forma roman constant. Actualment es fan de fusta de pi i no sonen com els antics en fer la labor.
Agulles: són per subjectar l'encreuament de les guies, els enllaços, les torsions i els bucles mentre es realitza la labor.
Brins: de lli, cotó, seda, perlé, llana o metall. A Espanya es van fer puntes molt riques combinant els colors i els materials dels brins. De fet, de les puntes de seda i metalls nobles se’n diuen punts d'Espanya.
Disseny: traçat sobre un material llis i tibant, com cartolines o paper tela. Es fa el dibuix esquemàtic i es foraden en als llocs on han d'anar les agulles. A Espanya i a casa nostra a aquest patró se li diu cartró i picat que a Almagro se solia tenyir amb safrà per poder distingir millor el bri sobre el dibuix. El cartró se subjecta sobre el coixí i cada puntaire interpreta el dibuix, de tal manera que un mateix cartró pot llegir-se amb punts diferents.
Tots i totes els que estigueu interessats a aprendre a fer puntes, podeu dirigir-vos a la nostra entitat, les classes es fan el divendres de 6 a 8 del vespre.
El que és clar és que la moda de les puntes al coixí es va estendre ràpidament i la seva màxima esplendor va ser en els fabulosos colls i punys del segle XVII. Només cal veure els quadres de Van Dyck o Velázquez per apreciar dues maneres diferents d'utilitzar-los, uns emmidonats i encanonats i els altres amb la seva caiguda natural. Als segles XVIII i XIX el que era de moda eren les esplèndides mantilles de blonda, també fetes amb puntes al coixí.
A casa nostra, era costum ensenyar aquestes tècniques a les nenes a les pròpies escoles, perquè es considerava imprescindible en l'educació femenina. En general, però, l'aprenentatge es feia a la pròpia llar, heretant els coneixements i els patrons de mares a filles. Cal tenir en compte que la realització tant de brodats com de puntes era una activitat que, generalment, es feia en comú, un lloc de trobada i xerrada per a les dones, al carrer quan la temperatura ho permetia. Però anem a les puntes al coixí pròpiament dites.
Materials:
Coixí: serveix de suport i subjecció de la labor mentre es va realitzant. Hi ha diferents tipus de coixins, però els més populars són cilindres ovalats que solen mesurar entre 60 i 70 cm de llarg i uns 20 cm de diàmetre. El farciment més comú és palla i crinera. Durant el segle XIX i principis del XX van ser habituals a les ciutats els coixins en forma de corró mòbil muntat sobre una estructura de fusta, però en el món rural mai no es van imposar.Boixets: pal petit tornejat per a enrotllar-hi el fil en forma d'espiral i subjectar-lo en una entalladura que tenen a la part superior mitjançant un nus que permet anar desenrotllant el fil. Els boixets antics eren de fusta de boix i la seva grossor varia una miqueta segons les regions, però la forma roman constant. Actualment es fan de fusta de pi i no sonen com els antics en fer la labor.
Agulles: són per subjectar l'encreuament de les guies, els enllaços, les torsions i els bucles mentre es realitza la labor.
Brins: de lli, cotó, seda, perlé, llana o metall. A Espanya es van fer puntes molt riques combinant els colors i els materials dels brins. De fet, de les puntes de seda i metalls nobles se’n diuen punts d'Espanya.
Disseny: traçat sobre un material llis i tibant, com cartolines o paper tela. Es fa el dibuix esquemàtic i es foraden en als llocs on han d'anar les agulles. A Espanya i a casa nostra a aquest patró se li diu cartró i picat que a Almagro se solia tenyir amb safrà per poder distingir millor el bri sobre el dibuix. El cartró se subjecta sobre el coixí i cada puntaire interpreta el dibuix, de tal manera que un mateix cartró pot llegir-se amb punts diferents.
Puntes a l'Ateneu :
A començament dels anys noranta, vam iniciar el taller de “Puntes al coixí i labors”. Formem part de l’Associació Catalana de Puntaires” i, d’ençà de 1995, organitzem una “Trobada Comarcal de Puntaires” cada any, a la rambla de Just Oliveras, dins dels actes de les Festes de Primavera que munta l’ajuntament de l’Hospitalet i en què hi participen unes 300 puntaires.Tots i totes els que estigueu interessats a aprendre a fer puntes, podeu dirigir-vos a la nostra entitat, les classes es fan el divendres de 6 a 8 del vespre.